La línia de Wallace

Vaig eixir buscant ametlers –enguany, la floració en terres de l'Alcoià i el Comtat està sent realment espectacular-- i, quasi sense adonar-me, vaig acabar al capdamunt del turonet, esvelt i enlairat, on els musulmans van bastir el que ara coneixem com Castell de Travadell. Castell modest, per comparació amb altres fortificacions de la comarca; però privilegiat per la seua ubicació, sobre un esperó avançat del Morro del Salt, des de la qual es domina l'estratègic Portet de Billeneta, pas necessari entre la vall a la qual dona nom el castell –la Vall de Travadell-- i la veïna i igualment recomanable Vall de Seta. I al voltant del castell, per cert, una esplendorosa població florida –és, també, una d'aquelles flors de l'hivern-- de garrofers de moro, una de les plantes més interessants de les que poden trobar-se a les nostres terres, la curiosa història de la qual (incloent-hi la seua cridanera predilecció pels castells i altres restes arqueològiques, sobretot medievals) em reserve per a un altre moment perquè paga la pena parlar-ne amb calma.

Ben poc queda, a hores d'ara, d'una construcció que, pel que se sap, pot tindre els seus orígens en el segle XII, però que va ser objecte de nombroses modificacions posteriors, sobretot després de la conquesta feudal. A penes alguns fragments de mur que es confonen amb la roca sobre la qual s'edificaren, i que segurament passen desapercebuts –ho pensava, càmera en mà, de cara al paisatge que s'albira des del turó-- per a la majoria de la gent que passa als seus peus. Gent que, com jo mateix, recorre aquests dies les estretes i revirades carreteres de la muntanya atreta pels espectaculars paisatges plens d'ametlers florits; però que poques vegades repara en el patrimoni excepcional (castells, masos, molins, bancals, pous de neu...) que s'amaga darrere d'aquesta imatge. Com tampoc sol reparar en el paper de generacions de llauradors que, des de fa segles i fins ara mateix, han anat configurant aquest paisatge que ara considerem digne de ser visitat pels seus valors estètics, però que té la seua raó de ser en l'agricultura, i que depen en última instància d'aquesta --i dels massa sovint invisibles agricultors-- per tal de sobreviure. Un paisatge que, reduït al paper passiu d'escenari per a fotos de diumenge, acabarà inevitablement convertit, com el mateix castell, en ruïnes. Fotogèniques i venerables, sense dubte; però ruïnes.

Ja n'he parlat altres vegades, però no està de més insistir: si es tracta de vincular l'agricultura amb el paisatge i els seus valors, de fer visibles als llauradors i de dignificar la seua tasca –que va molt enllà de la simple producció-- és inevitable pensar en el projecte Microvinya, que segueix obrint-se camí malgrat les dificultats i gràcies a l'empenta i l'entusiasme dels seus promotors. Si no el coneixeu, no deixeu de visitar la seua web. O quasi millor, reserveu un cap de setmana per passar-vos pel celler, visitar les microvinyes i gaudir-ne amb uns vins que parlen amb accent d'ací.

Com si brollara des del mateix centre de la terra, la remor, a penes perceptible al principi, va anar guanyant intensitat fins esdevindre un paorós estrèpit, una mena de tro persistent, esgarrifós i atordidor que semblava colpejar amb violència les parets del fiord i que durant uns segons interminables els va glaçar la sang en les venes. Després, el baluern va anar perdent força i va acabar fonent-se com un murmuri entre les muntanyes i la mar. Poc a poc, a mesura que tornava la calma, van anar recuperant l'alè.

--Què ha estat això!? Ha estat aterrador! Només Thor, amb el seu martell, pot haver produït un soroll tan esborronador... Per un moment, he pensat que havia arribat el Ragnarök i que ens hi trobariem al bell mig de la batalla...

--Jo crec que el que hem sentit ha estat l'estrèpit de la mar al precipitar-se cap a l'abisme de la fi del món... Potser ens hem allunyat massa del poble sense adonar-nos-en i caldria que tornàrem sense tardar.

--Ehem... d'això... Si, d'acord que tornem al poble com més aviat millor; però no patiu per l'abisme del fi del món ni pel martell de Thor: em sembla que ha estat el peix fermentat del rakfisck que hem menjat abans d'eixir, que m'ha sentat com un tir... Això si: he de reconèixer que l'eco d'aquest fiord és, simplement, espectacular...

Posant-me al dia --amb retard; aquesta és la del mes de gener, però em sabia greu deixar-la passar-- amb les propostes de relats conjunts.

Fill meu, si estàs veient açò és que per fi ha arribat l'hora de que conegues quin és realment el teu origen, i per què eres diferent a tots els qui t'envolten. El planeta que t'ha acollit, i que els seus habitants anomenen Terra, no és la teua autèntica llar. Tu procedeixes d'un altre món, un món que ja no existeix; una supernova està a punt de devorar-lo, i quan això passe, d'ací molt poc, tot haurà acabat per sempre per a nosaltres. Per això, la teua mare i jo hem decidit posar-te en una càpsula i llançar-te a l'espai, junt amb una recopilació de tota la saviesa acumulada per la nostra raça al llarg de milers d'eons d'història i aquesta gravació, que esperem que sobrevisca al temps i la distància. Creiem que a la Terra podràs tindre una existència feliç; però recorda, fill meu, que sota la influència de l'atmosfera terrestre adquiriràs propietats extraordinàries, i podràs fer coses que cap humà no podrà fer mai; utilitza aquests poders de forma correcta. Eres l'últim d'una raça noble que ara ja és només un record, però sabem que ens faràs sentir orgullosos. A la Terra, si tot s'esdevé tal i com ho hem planejat, seràs admirat per les teues obres, i tothom et coneixerà com Messi; per a nosaltres, sempre seràs el nostre estimadíssim fill Lion-El.

I aquesta, també per a relats conjunts, però per a la proposta de febrer. Cert que haguera quedat millor si anit haguera fet un partidàs; però mira, tampoc va estar tan malament...

Reconec que m'ha costat un poc posar-me a escriure-hi, perquè a mi, home de muntanya, l'amable invitació d'Amadeu Ros per embarcar-me en el Cap Prim II em va donar l'oportunitat de viure un dia especial i una experiència difícil d'oblidar, i és fàcil quedar-se simplement amb aquesta imatge. Però no vull passar per alt que Amadeu, Batit i Vicent --que ens van fer sentir en tot moment com si estiguérem a casa-- van fer-se a la mar aquella matinada, com tantes altres, perquè és la seua faena. Una faena que, em va semblar, fan amb orgull –orgull, per no dir-ne passió, és el que posa Amadeu quan et parla de les diferents espècies d'aus que anàvem veient al llarg de la travessia, de les senyes de mariners o de les captures que acabaren sobre la coberta del vaixell-- però que té molt de sacrificada i molt poc de bucòlica. Afortunadament, he recordat que Àgueda Vitòria, que també anava a bord aquell dia de vent canviant i mar moguda, va publicar fa uns mesos un magnífic articlesobre el tema, al qual em remet i del qual manlleve aquestes línies: “Per a la gent de terra endins, l’eixida del sol és un moment d’enorme bellesa. Vicent és el mariner que es troba en eixe moment encarregat de la navegació, mentre a les lliteres de les cabines la resta de la tripulació dorm. Sorprèn la rapidesa amb què l’astre s’eleva per damunt de l’horitzó, en qüestió de segons. El que per al profà en la matèria és digne de guardar a la memòria, per a Vicent és rutina: el pa seu de cada dia des de fa anys”.

Mentre Vicent pilotava el vaixell entre les barques de cèrcol, aquest profà en la matèria repartia la seua atenció entre la bellesa de la sortida del sol i els esforços per mantenir el mareig dins d'uns límits mínimament tolerables. Però quan vaig baixar del vaixell, dotze hores i un bon grapat de milles després –el viatge ens va dur des de Xàbia, cap el sud-est, fins el Clot dels Calpins, on va calar-se el bou; des d'allí, arrosegant l'art durant hores, fins al Clot de la Nau i finalment, cara a ponent, de nou a port-- ho vaig fer amb la sensació d'haver estat un privilegiat per haver pogut compartir, amb Amadeu i companyia, aquella jornada d'un treball del qual a penes coneixia alguns detalls. Per haver après un poc més sobre coses que no sabia ni que existien: paraules que mai no havia escoltat, l'orientació dels mariners a través de les senyes de la costa, el nom tradicional dels fons i els seus accidents –quina necessitat hi ha de rebatejar-los, doncs, i més amb noms forasters i pomposos?-- o la diferència entre moixes, gats i negrets, posem per cas. I per conèixer un poc millor, també, les dificultats de tota mena amb les que s'encara la pesca tal i com la fan vaixells com el Cap Prim II, molt diferent a l'activitat de les grans companyies que estan esprement fins l'extenuació els recursos pesquers arreu el planeta.

Em va fer l'efecte, quan el bou va tornar a bord i es van escampar sobre la coberta gambes, gramàntols, moixes i altres éssers del talús el nom dels quals Amadeu s'apressava a assenyalar-nos, que la jornada –que per a la tripulació encara s'havia de prolongar fins molt després d'haver atracat en el port-- no s'havia donat malament; espere que després, a la llotja de Xàbia, fóra realment així. Per a mi, ja ho he dit abans, va ser un dia magnífic que em va deixar moltes ganes de tornar-me a embarcar --assumint el risc de tornar a marejar-me-- perquè compartir-lo amb Amadeu, Batit i Vicent –i amb Àgueda i Josep Vicent, també-- va ser, simplement, un plaer: moltíssimes gràcies, de veres. Però també em vaig endur a terra moltes idees en les quals pensar. Per exemple, en la poca atenció que sovint prestem, aquells que aspirem a una terra lliure, a una mar igualment lliure. O en la necessitat de que qui pren les decisions acabe entenent que un dubte raonable sobre els impactes ambientals que poden produir certs projectes hauria de ser motiu suficient per no autoritzar-los, i no a la inversa. I pense sovint, també, en allò que Àgueda escrivia: “Al dia següent, abans de les cinc, els tripulants del Cap Prim II tornaran a eixir a la mar esperant que els siga propícia. Saben que ella és qui els dóna la vida i, per tant, la primera que mereix respecte. La pregunta és fins quan podran seguir fent-ho”.

Hi ha més coses, al voltant de la pesca i a tall d'aquell dia esplèndid a bord del Cap Prim II, en les què he seguit pensant aquestes últimes setmanes: en la denominada 'pesca-turisme', una activitat que es realitza amb èxit a altres països des de fa anys, i que sembla que comença a obrir-se camí ací; en experiències com la dels pescadors gallecs del Mar de Lira, les iniciatives del GOB-Menorca, o en altres exemples de la denominada custòdia marina que, si bé mai podran resoldre per elles mateixes els problemes estructurals de l'activitat, poden ajudar, almenys, a que aquests problemes siguen coneguts i vistos amb uns altres ulls. De tot això, una volta més, deixe pendent parlar-ne en ocasió més propícia, però vos anime a conèixer-ho si és que vos resulta d'interés. I quant a la cançò, hui, tampoc m'ho pensaré massa... Bon cap de setmana!

Imatge de la xarxa

Quan jo era xicotet, podíem aspirar com a molt a tindre una gorra com la de Daniel Boone, que imitava la seua pell amb cua i tot. Però després va arribar Disney, i es veu que a la gent li va pegar per voler fer-se amiga dels óssos rentadors (els mapaches) i tindre'ls com a animal de companyia; un paper, tot s'ha de dir, per al que no estan especialment dotats pels seus d'hàbits eminentment nocturns i, sobretot, pel seu caràcter, que pot arribar a ser molt agressiu. El resultat d'aquesta combinació, com sol passar en aquest casos, era inevitable, i als óssos rentadors que ja s'havien instal·lat molts anys abans en diversos països d'Europa en escapar-se de granges pelleteres, es van afegir els alliberats de forma irresponsable en el medi natural en comprovar que si, molt boniquets i francament intel·ligents, però animals salvatges --i ben salvatges-- al cap i a la fi.

Al País Valencià, el problema dels óssos rentadors en llibertat no arriba, ni de bon tros, als nivells que presenta en altres llocs, com ara Madrid. Però hi ha referències esporàdiques de la seua presència en diverses comarques i d'un probable nucli reproductor --petit encara, pel que sembla-- en la Marina Baixa, per la qual cosa hi ha en marxa un programa de seguiment i captura amb l'objectiu de limitar-ne l'expansió i reduir els seus efectes sobre les espècies i els ecosistemes autòctons. Però com sempre passa amb aquestes coses, és fonamental també la col·laboració ciutadana. Així que si el que voleu és tindre un animal de companyia, escolliu alguna opció més convencional: segur que a la llarga vos durà molts menys problemes Percy que Miko. Però si fóra el cas que, després de la darrera reposició de Pocahontas, no vàreu poder resistir la temptació i ja teniu a casa un ós rentador, recordeu-ho: no l'allibereu mai en el medi, doneu avis per a que vagen a retirar-lo si voleu desfer-vos-en d'ell i, sobretot, no consumiu mai grans quantitats de vodka en la seua presència. Potser la borratxera vos servirà d'eximent legal, però no moral. I molt menys --ja ho diu, amb raó, l'amic de l'energumen-- vos tornarà allò que podeu perdre.

Conta Cavanilles, quan comença a parlar d'Alcoi en les seues Observaciones, que després d'examinar "los montes hasta la Carrasqueta, donde está el camino que conduce a Alcoy", i abans de baixar a la vall de la Canal per dirigir-se a la ciutat, va travessar un "distrito llamado Mamelludes", al qual --segons explica-- van anomenar així "porque está sembrado de ligeras elevaciones, cuya forma es muy parecida al pecho de una muger". Mai no he sentit a ningú de la zona utilitzar aquest cridaner topònim, tot i que si que he trobat referències a un tossal amb aquest nom, dins encara del terme de Xixona i molt a prop del caseriu de la Sarga, la qual cosa descarta que algun pràctic enjogassat li volguera gastar una brometa al mossèn. Allò que em resulta més curiós, però, és la descripció que el propi Cavanilles fa de les "mamelles" en qüestió: "todas representan una media esfera más o menos abultada terminada por un pezón ; varían de diámetro de tres á ocho pulgadas, y todas están asidas al suelo calizo y blanquecino como ellas".

He caminat unes quantes vegades per aquella zona --la darrera, fa només uns dies-- amb la idea de trobar-me finalment amb les pètries rodonors que va descriure Cavanilles, a les quals no sabria atribuir de moment un origen cert però que em desperten una notable curiositat; i una volta més, no he sigut capaç de trobar-les. Potser no encerte a ubicar correctament el paratge en qüestió, o bé --es tracta d'una zona majoritàriament cultivada a hores d'ara-- el paisatge ha canviat massa des del segle XVIII i allò que llavors cridava l'atenció dels viatgers passa ara molt més desapercebut. Però també podria ser que, basant-me només en allò que indica Cavanilles, m'haja imaginat el que no és i haja passat al seu costat sense adonar-me'n. En tot cas, seguiré intentant-ho, per bé que, després de tots aquests intents, he decidit prescindir de donar massa explicacions: l'última volta que li vaig dir a algú que me'n anava a la Carrasqueta a buscar Mamelludes, em va mirar d'una forma un poc estranya...

Es tracta d'una història (quasi sempre és així) plena de matissos i detalls, alguns d'ells certament singulars, sense els quals no resulta senzill apreciar les dificultats del trajecte recorregut i el valor del seu resultat final. Però trobe més escaient que siguen els protagonistes –l'amic Vicent Ferri, que em consta que de tant en tant es deixa caure per ací, per exemple-- els qui, si fóra el cas, la conten allà on creguen oportú. Jo em limitaré a fer-ne un brevíssim resum, començant pel final: la finca denominada Buixcarró, sis-centes cinquanta-cinc hectàrees de terrenys majoritàriament forestals en el Parc Natural de la Serra Mariola, és a hores d'ara un espai privat dedicat essencialment a la conservació de la natura, amb programes de gestió cinegètica, restauració de la vegetació i educació ambiental, entre d'altres. En el seu moment, i després de no poques vicissituds, la seua propietària –que va faltar fa algun temps--, Doña Victoria Laporta Carbonell, va decidir que el terreny no havia de passar a unes altres –i devotes-- mans ni havia de destinar-se a cap altre ús. I per garantir-ho, va promoure la constitució d'una Fundació, que porta el seu nom, i que actualment és la responsable de gestionar aquest espai i de complir els objectius (còpie de la seua web: conservació i preservació de la biodiversidad, restauració d'ecosistemes mediterranis, formació, investigació i educació ambiental)que té atribuïts.

Em consta, ja ho he dit, que el camí que ha dut fins ací no ha estat en absolut planer; ha calgut conciliar visions molt diferents, quant no directament antagòniques, i s'hi han hagut de sumar molts esforços i voluntats per aconseguir-ho. Però a hores d'ara, i després d'uns temps incerts, sembla que el futur s'aclareix i la Fundació, a banda de les no poques actuacions que ha vingut executant aquests últims anys, podrà fer un salt endavant i començar a posar en marxa nous projectes i iniciatives, alguns d'ells especialment interessants i ambiciosos. L'altre dia, passejant per la finca –feia molt de temps que no m'hi acostava--, Vicent ens va explicar tot el que ha anat fent-se fins ara, i el que vol posar-se en marxa d'ara endavant, no solament al mateix Buixcarró sinó també –i en col·laboració amb altres entitats; la FVLC és una de les fundadores d'Avinença i promou actuacions conjuntes amb altres membres de la xarxa-- amb altres masos que confronten. Em va agradar, molt, retrobar a Vicent, a qui feia també massa temps que no veia; i em va alegrar constatar –no ho dubtava-- que d'idees n'hi ha a bastament, que l'entusiasme segueix intacte i que, si més no per aquesta banda, el projecte del Buixcarró està més viu que mai. I és que hi ha conceptes (filantropia, acord, custòdia del territori, treball en xarxa...) que potser ens sonen més propis d'altres llocs i contexts, però que encara que de vegades no ho semble, poden servir, també, per aquest País. O, si més no, per una part d'ell: aquella que segueix creient que val la pena intentar-ho.

*En Avinença, anomenem gestió responsable a les iniciatives privades de gestió de terrenys, promogudes pels seus propietaris (persones, fundacions o entitats), que en el seu disseny, execució i seguiment presten una atenció preferent a la conservació ambiental, la introducció de pràctiques sostenibles, la preservació dels trets culturals i paisatgístics i/o el compromís ètic amb les poblacions locals, sense que s’establisquen acords amb entitats de custòdia del territori.

Sense pensar-hi molt ni remuntar-me més enllà d'uns dies, em venen al cap: Monago burlant-se obertament de nosaltres, l'enèsim –i cada vegada més indissimulat-- cas d'imposició del castellà en les escoles valencianes, o l'omnipresència de Cotino en quasi tots els assumptes tèrbols (des de la visita del Papa a la compra dels cotxes de Vaersa) que esguiten l'actualitat del País. La qüestió és fins quan caldrà seguir acumulant evidències del preu altíssim que paguem per ofrenar glòries a Espanya i per mantenir a la colla de corruptes, hipòcrites i vividors que ens governen. A mi, tot i que no hi podré estar, ja em va bé això de la 'targeta roja' a Fabra; però potser el que hauriem de veure és com aconseguim que tot allò que per a nosaltres és tan i tan evident, ho siga també per a una majoria suficient de valencians i valencianes, que són els qui d'ací uns mesos decidiran si, després de tants anys, fem un pas decidit cap a la normalitat o seguim una temporada més rebolcant-nos en el tarquim. Bon cap de setmana!

(Hui repetisc cançó. Però mira, m'agrada. I a més, hui faig cinquanta-un anys, així que he decidit regalar-me-la. I si passeu a prop d'Alcoi, teniu una cervesa pagada)

Sé que vaig fer malament, i després me n'he penedit més d'una volta; però quan aquell vespre vaig veure un gripau fent tombs i esquivant cotxes i xiquets pels carrers del poble, no vaig poder resistir la temptació de dur-lo temporalment al pati, tot pensant en alliberar-lo l'endemà en algun lloc pròxim però un poc més tranquil. El cas és que ni l'endemà, ni a l'altre: tot i que el pati és més aviat menudet, l'animal degué trobar algun amagatall discret i confortable i una dieta del seu gust –no podria assegurar-ho, però juraria que des de llavors hi ha hagut molts menys caragols i formigues a casa-- perquè, des d'aquell moment i durant quasi tres anys, ha romàs simplement invisible. De fet, descartada la fuga (el mur que envolta el pati és impossible de superar per a un gripau i la porta que dona al carrer s'obri molt rarament) feia ja molt de temps que el donàvem per mort, probablement a mans –a urpes-- dels gats que corren per allí i amb els quals comparteix costums crepusculars. Fins que ahir, treballant al pati per preparar la imminent arribada de la primavera, em va sorprendre trobar-lo, prim i atalbat encara per la frescor del matí –fins fa molt poc devia estar encara hibernant-- però aparentment en bon estat, mig soterrat entre la terra i la fullaraca. I em va semblar que, tot i que en aparença la vida en un jardí com el nostre pot ser, per a un gripau, relativament plaent, la seua capacitat de resistència (i un poc la seua sort, també: l'aixada li va passar ben a prop...) li ha fet guanyar-se a bastament el dret a una llibertat de la què, sense pretendre-ho, l'he privat durant massa temps. Hui ja corre pels bancals pròxims al poble, on a més de la llibertat –concepte abstracte que no estic segur que siga ben entés per la majoria dels amfibis-- espere que trobe també menjar, tranquil·litat i, sobretot, algú amb qui reproduir-se: els seus gens de tenaç supervivent mereixen una oportunitat. I després de quasi tres anys de confinament i soledat, un bon amplexus també se'l mereix.

Dinou anys fa ja d'ençà que, tal dia com hui, l'Ovidi va agafar vacances. Un bon dia, doncs, per recordar-lo. Com ahir. O com demà.

Al remat, tot podria atribuir-se a una senzilla però pertinaç errada de càlcul: en passar nadal, amb l'any nou tot just acabat d'estrenar, les Falles apareixen com una fita remota, tan llunyana a tots els efectes que el temps que ha de discórrer fins que arriben sembla capaç d'encabir, sense estretors, qualsevol tasca, objectiu o propòsit que vulguem plantejar-nos. I és així com any rere any, en passar nadal, tornem a afirmar amb la solemnitat deguda que tal cosa o tal altra estarà acabada “abans de Falles” --o “abans de Pasqua”, o del que pertoque en cada cas-- sense voler recordar que les perspectives són enganyoses i que ja fa molts anys que sabem que de Nadal a Falles el temps vola –com vola, després, entre Falles i l'estiu, i entre aquest i Tots Sants---i que complir amb allò que ens hem proposat (o pitjor encara: amb allò a què ens hem compromès) acabarà sent, com a mínim, una tasca complicada.

I ací em teniu, pràcticament com cada any, lamentant la meua tradicional inconsciència post-nadalenca i tractant de treure temps de baix les pedres per veure de complir amb els objectius marcats i la paraula empenyada, perquè tant a la feina com fora d'ella hi havia moltes coses que m'havia compromés a tindre enllestides “abans de Falles” i les Falles, qui ho havia de dir, ja estan ací. D'alguns d'aquests compromisos –els més rellevants, crec-- ja puc dir que me'n sortiré amb certa dignitat; amb alguns altres, lamentablement, em sembla que no ho tindré gens fàcil, així que no quedarà més remei que recórrer –pràcticament com cada any-- a una lleugera adaptació sintàctica, i aquella presentació o aquell article que havien d'estar acabats “abans de” ho estaran “ara en passar”. Sense falta, cal afegir.

La qüestió –i ací és on anava-- és que entre els principals damnificats per la meua obstinada miopia temporal i la conseqüent incapacitat per calcular com cal les distàncies hi ha, com quasi sempre, aquest blog, instal·lat una volta més en la intermitència forçosa i sobrevivint, a dures penes, entre entrades a mig fer i comentaris per respondre. Una situació, aquesta, que em genera una inquietud innegable, però que –amb permís dels meus capficaments habituals i d'algun altre de sobrevingut-- espere que no es prolongue massa: si tot va com espere, ben prompte podré tornar a comptar amb alguna estoneta lliure i amb un parell de neurones disponibles, a veure si poc a poc puc anar posant-me al dia. Ara en passar Falles, sense falta.

Imatge de Levante-EMV

L'atrafegament d'aquestes últimes setmanes ha tingut, també, alguns aspectes positius: a penes he pogut prestar atenció als mitjans de comunicació, amb la qual cosa mantinc una momentània però higiènica distància respecte a les barbaritats i els despropòsits de la dreta governant; per no tindre, no he tingut temps ni per a l'astènia. I quant a les Falles pròpiament dites, el trasllat --ja fa quasi un any-- al Complex Administratiu 9 d'Octubre m'ha privat també de l'estimulant experiència de treballar entre masclets i pasdobles, amb la qual cosa tampoc no hi estic massa posat; de fet, i a hores d'ara, encara no he decidit si les passaré a València o marxaré a buscar la primavera a les serres del poble. En tot cas, i siga com siga, un parell de dies de descans sempre van bé, i farem per aprofitar-los. Potser, fins i tot, miraré la premsa. Bones Falles! (i feliç dia de Sant Patrici)

Enguany, la gasiva floració dels narcisos del pati contrasta poderosament amb l'esplendor excepcional que mostren els seus parents muntanyencs: potser és una impressió meua, i tampoc sabria dir si és una cosa local o ha estat un fenomen general, però diria que feia molt de temps que no veia tanta nadala menuda com ahir, caminant per la rodalia del Benicadell. Pensava, fins ahir mateix, que l'escàs ímpetu floral dels meus narcisos domèstics era una conseqüència probable de la poca atenció que, també a ells, he pogut prestar-los darrerament; però després de veure les flors blanques dels narcisos silvestres esguitant pertot arreu pradells i matossars, i tenint en compte que --amb permís de Lluc, 12:27-- tampoc ells deuen haver rebut cap cura especial, potser hauré de pensar alguna explicació alternativa. Mentre la trobe, en tot cas, la solució és ben senzilla: enguany, el meu reconegut narcisisme ha abandonat l'àmbit casolà, i ha esdevingut decididament silvestre.

And then my heart with pleasure fills,

And dances with the daffodils.

Ja veieu que, al remat, ha acabat imposant-se l'opció de fugir de València i de l'enrenou de les Falles. Però sense prescindir-ne, això si, del foc: no hi ha falleres ni ninots, però el sentit i l'esperit de les fogueres de Sant Josep que van cremar anit a la comarca és el mateix: fum i cendra amb allò vell, endavant amb la primavera.

--Entén-me: jo, a més de molt professional, sóc tan patriota com el que més, i si els comandaments creuen que ens hem d'infiltrar on siga per desemmascarar les perversions secretes dels independentistes, sóc el primer en presentar-me voluntari. Però has de reconèixer que qui ha triat aquestes disfresses de senyorassa no ho ha encertat gens: canten a una llegua de distància, i tothom ens mira estrany.

--Parla més fluixet, que ens sentiran. I no et queixes: almenys a tu t'ha tocat el vestit rosa, que et fa un tipet d'allò més esvelt. Jo, en canvi, semble una vídua arrossinada.... Ei, mira aquell d'allà, el que t'està fent l'ullet: acaba de fer un pas de ball que sembla de sardana. Segur que és de l'ANC. A per ell!

Per a la proposta de març de relats conjunts. Evidentment, la conversa original no va ser en català, però m'he pres la llibertat de traduir-la...

Aquest matí m'ha tornat a passar. I comença a ser una situació tan habitual que ja n'he perdut el compte: darrerament, cada vegada que ix a conversa el presumible canvi de govern que podria produir-se al País Valencià després de les eleccions de l'any que ve, el meu interlocutor --o interlocutora-- deixa anar un “Però de veres tu creus que perdran?”, complementat quasi sempre amb alguna referència al meu suposat optimisme i rematat amb un benevolent però escèptic “tan de bo”. Al principi no donava massa importància a aquest aparent i generalitzat desànim que sembla haver-se instal·lat entre alguna gent progressista del País: són ja molts els desenganys que hem hagut de suportar, i entenc que davant la possibilitat d'una nova frustració hi haja qui s'estima més optar per un prudent estoïcisme; sobretot quan, a desgrat de les tendències que apunten amb insistència enquestes i sondeigs, no hi ha més que sortir al carrer o fer una ullada a la premsa per comprovar que no està, la situació, com per a entusiasmes desmesurats. A poc a poc, però, he començat a preocupar-me, perquè a poc que m'hi pose a pensar, hi veig massa coses inquietants darrere d'aquesta actitud.

No crec merèixer, hauria d'aclarir per començar, el qualificatiu d'optimista. Almenys, no de la forma i amb el sentit que se'm sol atribuir en el context que acabe de descriure. Ara com ara –i ho explique sempre, quan parle d'aquestes coses-- estic totalment convençut que el Partit Popular tornarà a guanyar les eleccions el maig de 2015, si bé també crec que ho farà amb una majoria insuficient per a poder seguir governant, o el que siga que haja estat fent aquests darrers anys. I si hom té en compte com han deixat el País aquests governs –o el que siguen-- després de quasi vint anys de fer i desfer al seu gust i interès, no em sembla que la perspectiva de que la majoria de valencians i valencianes tornen a confiar-los el seu vot puga ser rebuda amb entusiasme. Sóc, per això i en aquest sentit, més aviat pessimista, perquè deixant de banda qüestions com el pes demogràfic de la ciutat de València –un cas a banda, dins el País-- i altres aspectes sociològics més o menys complexes que a penes entenc però que vindrien a donar certa lògica a allò que, a primera vista, sembla només qüestió de burrera congènita, no trobe que una nova victòria de la dreta mereixca cap celebració, encara que no siga per majoria absoluta.

Tampoc no em mou excessivament a l'optimisme la meua percepció del que pot passar amb un futur tripartit, si és que finalment i com espere li correspon als partits diguem-ne d'esquerra la responsabilitat de governar. I no es tracta, solament, de la meua natural i genèrica desconfiança en els actuals partits polítics i en molta de la gent –amb meritòries excepcions, tot s'ha de dir-- que hi prospera al seu recer. L'experiència específica amb altres pactes precedents o comparables fa difícil creure que les coses aniran, aquesta vegada i sense més, rodades. Des de l'exemple recent de l'ajuntament d'Alcoi fins els precedents més o menys llunyans en les pròpies Corts Valencianes, passant pel tristíssim paper a què la major part de l'oposició majoritària ens té acostumats, tot fa pensar que les dificultats per a que els tres socis previsibles d'un futur govern de progrès es posen d'acord (i, molt més important que això, siguen capaços d'aplicar mesures efectives que milloren significativament la qualitat de vida de la gent d'aquest País) seran moltes i molt grosses. I si a això s'afegeix la ruïna econòmica, el desànim social, el descrèdit de les institucions i la pressió creixent de Madrid contra tot allò que no siga ofrenar dòcilment glòries i impostos, factors tots ells als què aquest hipotètic govern haurà també de fer front, pot aventurar-se que la tasca serà simplement colossal.

No crec, però, que cap d'aquests pessimismes (o, si ho preferiu, aquests no-optimismes), per més racionals o justificats que semblen, puguen arribar a qüestionar un fet que considere incontrovertible: una volta més, tot està per fer, i tot és possible. És important aprendre de fracassos i frustracions prèvies, és fins i tot recomanable mantindre una postura prudent i assenyada, tocar de peus a terra i no perdre mai de vista unes circumstàncies que estan lluny de ser-nos favorables. Però em fa l'efecte que sense creure que podem aconseguir-ho, és segur que no ho aconseguirem. És evident que les coses poden sortir –altra vegada-- malament, i fins i tot així caldrà tornar a alçar-se i seguir avant. Però és el cas que, ara com ara, cap vot ha estat encara dipositat a les urnes, i està en les nostres mans –en les d'uns més que en les d'altres, però en les de tots al cap i a la fi-- que la major quantitat possible d'aquests vots no vagen a parar a la dreta espanyolista i retrògrada, responsable de la misèria econòmica, territorial i nacional en què ens trobem instal·lats des de fa massa temps. I, en aconseguir aquest objectiu, està també en les nostres mans exigir a qui tindrà la responsabilitat de governar-nos tota la generositat, l'altura de mires, el realisme i l'eficàcia que calguen per evitar errades passades, per posar en marxa un projecte il·lusionant i per promoure un canvi real, profund i durador. Està en les nostres mans, i ho està des de ara mateix: no valen, ja no, els “tan de bo”. I ara, si voleu, digueu-me optimista. O no.

A casa sempre se li ha dit 'ferrimusterri', com sembla que passa --amb alguna vacil·lació cap a la variant ferribusterri, que és la forma que recull Eugeni Reig-- per tota la contornada alcoiana. Sembla clar que aquest nom, com d'altres molt similars (fumisterris, fumisterra o fumdeterra, per exemple), i fins i tot el propi epítet botànic del gènere (Fumaria), té el seu origen en el llatí fumus terrae, fum de la terra. Però la cosa ve de més lluny, perquè al mateix grup de plantes, en grec, se'l coneixia com kapnos (καπνός), que també vol dir "fum". Altra cosa fóra tractar d'esbrinar el perquè d'aquesta estreta i antiga vinculació entre fum i planta, perquè d'explicacions sembla haver-ne per a tots els gustos: des de qui ho atribuïa al llagrimeig que provoca el seu suc en aplicar-lo als ulls (“que ni más ni menos que el humo los muerde y prouoca a lagrimas”), a qui defensava que la planta 'neix' a partir de les emanacions de vapors que emet la terra després de la pluja, els quals acaben condensant-se per donar lloc a les esponeroses fulles de les fumàries; de les quals, per aquesta mateixa raó, també es deia (ho indica Fra Miquel Agustí en el seu “Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril”) que venien “de putrefacció”. Res no puc dir dels efectes lacrimògens del suc de ferrimusterri: em disculpareu al meua escassa vocació empírica pel que fa al cas, però m'estime més no provar-ho pel que poguera passar. Però si que puc assegurar que la seua gènesi no pot explicar-se, científicament parlant, a partir de cap condensació dels eteris vapors nascuts de la terra. Científicament parlant, perquè si fóra poèticament, que en parlàrem –deixeu-me dir-ho així--, no en tinc cap dubte que seria, aquesta, l'explicació que triaria. I a més, em recorda a Raimon...

A les nostres terres poden trobar-se fins a 20 espècies de Fumaria, diferenciables entre elles per la grandària i el color de les flors i per les característiques dels sèpals i els fruits. Les més freqüents, però, són F. officinalis, de flors rosades i habitual en caps i jardins; F. capreolata, de flors blanques i relativament grans, i F. parviflora, totes elles pròpies de terrenys frescs i molt nitrificats. En l'extrem contrari hi hauria la rara F. munbyi, una espècie pròpia del nord d'Àfrica l'única població ibèrica de la qual apareix a les Illes Columbretes. A més dels derivats de 'fum de la terra' als quals s'ha fet referència abans, la majoria d'elles reben també noms com ara gallerets, peuets o colomines (o herba dels coloms), tots ells per evocar les seus flors aquestes formes, o també julivert bord pel tipus de fulla, que recorda les d'aquesta planta.

En creuar-se'ls, només algun vianant, estranyat pel seu aspecte --el paraigües i els anoracs resultaven visiblement impropis per al sol del migdia i les temperatures anticipadament estivals que colpejaven la ciutat-- girava per un segon el cap abans de tornar a desaparèixer entre l'atrafegada i anònima multitud. Per a ells, però, la gent apressada, l'estrèpit dels cotxes, els grisos i impersonals edificis que a penes deixaven veure el cel, feia molt que havien desaparegut: abraçats sota el paraigües, avançant lentament per la vorera, la inhòspita i sorollosa avinguda havia esdevingut un boulevard parisenc. "I és tardor, i plou. Perquè vull", li va dir ell a cau d'orella. "Perquè volem", va contestar-li ella.

No és la primera volta --recorde també un dels jocs literaris de Jesús M. Tibau-- que una imatge em porta a evocar a l'Ovidi. Però com més em mire la proposta d'abril de Relats conjunts, més em sembla que Afremov podria haver pintat aquest quadre (i molts altres de similars) escoltant-lo, fins el punt que potser no hauria calgut escriure res més que la lletra de la cançó. Tot comença en un mateix...

Plovia aquell dia. Perquè vull!

Perquè tinc ganes que plogués!

Sortia ella de casa. Perquè vull!

Perquè tinc ganes que sortís!

Tenia jo un paraigua. Perquè vull!

Perquè tinc ganes de tenir!

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!

Perquè tinc ganes d´ajudar!

Va dir-me: "Encantada". Perquè vull!

Perquè tinc ganes d´encantar!

Va arrapar-se a mi. Perquè vull!

Perquè tinc ganes d´estimar!

Vam viure un món preciós. Perquè vull!

Perquè tinc ja ganes de viure´l!

Després vàrem parlar. Perquè vull!

Perquè tinc ganes de parlar!

Vam volar pel món. Perquè vull!

Perquè tinc ganes de volar!

Vam sentir un món nou. Perquè vull!

Perquè no m´agrada aquest!

I el vam veure millor. Perquè vull!

Perquè sé que és millor!

Vam menjar el més bo. Perquè vull!

Perquè sé que es pot menjar!

Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull!

Perquè estic tip de la contrària!

Tot era meravella. Perquè vull!

Perquè estic fart de fàstics!

Tot era de tothom. Perquè vull!

Perquè tot és de tots!

I acabe la cançó. Perquè vull!

Tot comença en un mateix!

Imatge de Les Muntanyes

D'Alcoi estant, un abril sense moros i cristians és, indiscutiblement, un abril estrany. I estrany ha estat també el d'enguany, perquè per segona vegada en poc temps –també el 2011 les festes es van traslladar a maig-- la mobilitat astronòmica de la Pasqua s'ha tornat a imposar a la sacrosanta tradició, i serà a partir d'aquesta vesprada i fins dilluns que els carrers del meu poble tornaran a omplir-se de festa (i presumiblement, per allò del cap de setmana, de moltíssima més gent que si hagueren caigut quan havien de caure). A mi, instal·lat en les desrutines amb les què anem tractant d'adaptar-nos a l'evolució --imparable-- de les malalties dels pares, abril no m'ha semblat inusual només per la falta de festa; de fet, vist ja amb els dos peus a maig, puc dir que el mes --i amb ell, totes i cadascuna de les seues fites temporals, des de la pròpia Pasqua fins el 25 d'abril, passant evidentment per Sant Jordi-- se m'ha passat tan ràpid que quasi no he tingut temps ni de pensar-hi. Per això, i a diferència d'altres anys, aquestes setmanes passades no hi ha hagut temps per parlar, com demana l'època, de flors, diades o llibres, d'orquídies i oronetes, de caminades primaverals –poques, en tot cas-- o de la pertinaç i preocupant falta de pluges: abril estrany, fugaç, eixut, desbaratat.

D'Alcoi estant, però, les festes són les festes, siga quan siga que caiguen o es facen caure. Així que, d'una forma o d'una altra –enguany, a banda de l'hora a la què arriba el capità a la Plaça, caldrà estar pendent d'altres horaris i altres necessitats-- des d'aquesta mateixa vesprada farem per passar-les, i per fer-les passar, de la millor manera possible. Almenys, pel que sembla, no haurem de preocupar-nos per si plou: també en això seran, aquestes, unes festes diferents; desrutinàries, podríem dir, però festes al cap i a la fi. Així que ja sabeu: si vos animeu, per ací estarem. Potser no enmig, però si ben a prop. Per Alcoi i per Sant Jordi, bones Festes!

Ja sap que, en aquestes coses, els humans tendim a ser més aïna exagerats. Però s'ha de reconèixer que, almenys en part, la mala fama que acompanya als estornells pot tindre una certa justificació. En les ciutats, pel rastre incòmode que deixen les seues concentracions --de vegades de desenes de milers d'exemplars-- sobre cotxes i mobiliari urbà, la qual cosa ha donat lloc a imaginatives intervencions destinades, amb èxit variable, a foragitar-los cap a indrets on resulten menys molests. Però sobre tot en en els nostres camps, on són especialment aficionats a l'oliva i altres fruits, i on localment poden tindre efectes notables sobre alguns conreus. Fins i tot ma casa, sense anar més lluny, pot donar fe de la inusitada eficàcia dels estornells negres –l'espècie que cria abundantment en les nostres terres; el seu parent pròxim, l'estornell vulgar, és majoritàriament hivernant al País Valencià-- quan es tracta de fer-se lloc sota les teules per fer niu, amb els efectes conseqüents quan venen les pluges.

Hauriem de recordar, però, que durant gran part de l'any –sobretot, durant la primavera i l'estiu-- els estornells són consumidors actius d'una gran quantitat d'insectes i d'altres invertebrats, amb els innegables beneficis que això representa, també, per a molts cultius. Això, per no parlar de la ingràvida bellesa dels seus estols, en vol admirablement harmònic, quan cobreixen els nostres cels a la tardor. O de la seua innegable habilitat canora, que fins i tot va seduir al mateix Mozart, i que els converteix en un dels grups d'ocells amb major varietat i riquesa de cants –no sempre qualificables com a “musicals”, tot s'ha de dir: els xiulits, sovint estridents, i diversos cloqueigs i crits d'alarma poc agradables a l'oïda, formen part també del seu repertori, el qual enriqueixen imitant a moltes altres aus i fins i tot reproduint altres sorolls com sirenes, telèfons mòbils o la pròpia veu humana.

Personalment, a desgrat de la seua capacitat desteuladora --i de la seua xilladissa, de vegades un poc molesta-- no puc dir que els estornells em resulten especialment antipàtics; ans al contrari, m'atrau el seu caràcter vivaç i la combinació de curiositat i prudència que mostren quan es deixen veure pel pati. És cert, però, que jo no he de patir per si em buiden un bancal d'olives o raïm, i pel que fa a embrutar-me el cotxe, trobe que les tórtores els guanyen de llarg. I al remat, això d'ajuntar-se en grans multituds, menjar tot el que es puga, cridar bona cosa i deixar-ho després tot ple de merda no deixa de ser, si bé es mira, una cosa molt humana...

Internet i les seues possibilitats multimèdia estan acabant amb una pràctica que sempre m'ha resultat especialment curiosa: els intents de transcripció textual --onomatopeica-- que fan servir els llibres especialitzats per descriure els cants dels ocells. Per exemple: per a l'Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles, els xiulits de l'estornell sonen com "sooiii", "duuuie" i "sooit-siooo", els quals es complementen amb notes com "srri" i "srije" i amb diversos crits d'alarma ("kokokokorr", "tretet") o excitació ("geee-geee-geee", "haaa-haaa-haaa"). I eI cas és que, si ho proveu --tot i que fa un poc de risa, posar-se a dir "sooit-siooo!" o "srije srije!" en veu alta--, resulta que és de veres...

Júlia, la meua filla major, va tornar ahir de Torroella de Montgrí, on ha tingut lloc la quinzena edició d'una iniciativa extraordinària, engrescadora i, probablement, molt menys coneguda del que mereixeria. S'anomena "Com sona l'ESO", i essencialment té com a objectiu articular una proposta educativa integral que, a partir de la musica, incideix en molts altres aspectes com la llengua, la igualtat o la convivència. Cada mes de maig, des de fa quinze anys, les diferents activitats que es duen a terme al llarg de l'any en cadascun dels centres que hi participen, culminen en una trobada que té lloc en alguna localitat dels territoris de parla catalana. Tres dies en els quals més de mil joves procedents del País Valencià, Catalunya i les Illes, comparteixen molt més que les seues habilitats musicals, per bé que la música siga evidentment el fil conductor del projecte, i que el resultat final assolisca un nivell espectacular: valga com a exemple aquest "Mariola i el foc" que, amb la participació del gran Pep Gimeno "Botifarra" --cada any, algun grup o artista és convidat a participar-hi-- va tancar la trobada de l'any passat en Cocentaina.

Va ser precisament l'any passat, en viure un poc més a prop aquesta experiència, que vaig començar a pensar-hi, i ho he repetit unes quantes vegades des de llavors, cada volta que hem repassat a casa la gravació d'aquell concert: un País que, malgrat tots els entrebancs, és capaç de dur avant projectes com aquest, és un País viu, molt més del que alguns voldrien. I és així, com quasi sempre, gràcies a l'esforç i l'entusiasme d'unes persones que mereixen tot el nostre reconeixement. No serà fàcil, però pas a pas, bocí a bocí, acabarem guanyant la normalitat que ara ens neguen; una normalitat que, d'alguna forma, la meua filla ha pogut tornar a viure aquests últims dies a l'Empordà, i que estic segur que no oblidarà.

Si no coneixeu "Com sona l'ESO", podeu fer una ullada a la seua web per veure l'abast i els objectius del projecte. També Xavi Aliaga en parlava, fa poc, al seu blog. I, per completar la trobada de l'any passat --a la d'enguany, que vaig poder seguir en 'streaming', hi va haver també moments molt emocionants-- no vos perdeu tampoc la cloenda de 'Botifarra', amb més de mil veus, vingudes d'arreu els Països Catalans, fent-li els cors.

Mira, tan se'm fa que sigues l'autor estrella de l'editorial, que els teus llibres es venguen com pa beneït o que sigues un perfeccionista rematat: trobar una Underwood per a que escrigueres la teua novel·la sobre la Gran Depressió ens va costar déu i ajuda, i no em vas sentir queixar-me ni una sola vegada; per al teu llibre sobre l'Edat Mitjana ens vam gastar un dineral en pergamins i plomes d'ànec, i tampoc et vam posar cap problema. Però tot té un límit, així que em sembla perfecte que vulgues escriure una novel·la ambientada en l'Egipte dels faraons; però si no fas servir un ordinador com tothom, t'hauràs de buscar algú altre que l'edite...

Per a la proposta de maig de Relats conjunts. Per cert: ja és casualitat, però fa només uns dies vaig trobar la curiosa història del teclat QWERTY en el magnífic llibre de Jared Diamond "Armas, gérmenes y acero", de lectura molt recomanable malgrat el temps transcorregut des de la seua publicació, i on il·lustra amb aquest exemple la resistència de certes societats humanes a adquirir algunes innovacions tecnològiques --com ara el teclat Dvorak, en aquest cas-- malgrat el suposat avantatge que representarien. Altra cosa fóra comprovar si realment el teclat Dvorak és tan eficient com diuen, però trobe que això ho deixaré per a millor ocasió; almenys, puc confirmar que el teclat QWERTY sembla ser molt superior a qualsevol altre quan es tracta d'escriure la paraula QWERTY...

Fins al finals del segle XIX, els caragols marins de la família dels ciprèids –les porcellanes, de les quals ja he parlat altres vegades en aquestes planes-- es trobaven representats a la Mediterrània per quatre espècies (Luria lurida, Schilderia achatidea, Naria spurca i Zonaria pyrum), l'àrea de les quals s'estén també per les costes atlàntiques de Portugal, Canàries i l'oest d'Àfrica. A hores d'ara, però, a les costes mediterrànies hom pot trobar almenys quatre espècies més d'aquesta família: Erronea caurica, Purpuradusta gracilis, Naria turdus i Palmadusta lentiginosa; totes elles tenen en comú el seu origen (procedeixen de l'Oceà Índic, via la Mar Roja), i han arribat a aigües mediterrànies seguint el mateix camí que fan milers de vaixells cada any: a través del Canal de Suez. En alguns casos, fins i tot s'han descrit ja subespècies diferentsper a les poblacions que han colonitzat la nostra mar, les quals mostren diferències morfològiques significatives amb les poblacions de les quals procedeixen.

L'aparició d'espècies marines procedents de l'Oceà Índic en la Mediterrània va constatar-se unes poques dècades després que s'inaugurara aquesta infraestructura el 1869. En un primer moment, l'elevada salinitat del Gran Llac Amarg–una massa natural d'aigua hipersalina aprofitada per al trajecte del canal-- va actuar com a barrera per a la majoria de les espècies, però aquest efecte va desaparèixer en diluir-se les seues aigües amb les que procedien de la Mar Roja. En l'actualitat, aquesta migració de plantes i animals –denominada migració lessepsiana per referència al constructor del Canal-- afecta a centenars d'espècies de pràcticament tots els grups. Lògicament, són les aigües més pròximes a Suez –les d'Egipte i Israel, especialment-- les que registren una major varietat i abundància d'aquests nouvinguts, fins el punt que algunes d'elles poden estan causant canvis substancials en els ecosistemes marins de la zona. Però els efectes de la migració lessepsiana s'estenen ja per tota la Mediterrània, i assoleixen fins i tot les nostres costes: la coneguda Caulerpa racemosa, una alga invasora que està produint danys en els nostres ecosistemes, és en origen una espècie lessepsiana. El trànsit invers (açò és, de la Mediterrània cap a la mar Roja, o migració antilessepsiana) és molt més estrany, tot i que també s'han detectat algunes espècies que semblen haver fet aquest trajecte.

Naria (Erosaria) turdus micheloi, subespècie lessepsiana
descrita de Tunísia. De la pàgina Gastropods.

No tinc encara en la meua col·lecció cap exemplar de caragol marí de procedència lessepsiana, per bé que espere aconseguir-ne algun en breu. Però no deixa de sobtar-me la capacitat que ha adquirit la nostra espècie per modificar, en molt poc temps i de forma dràstica, condicions i entorns que han romàs invariables durant milions d'anys. Tot i que, en aquest cas, és probable que la nostra acció s'haja limitat a anticipar el futur uns quants milions d'anys, quan la Mar Roja --i la resta de la Gran Fosa del Rift, de la qual forma part-- haja estat substituïda per l'oceà que està començant a obrir-se a causa del desplaçament de les plaques tectòniques africana i àrab; clar que, llavors, també les plaques africana i eurasiàtica hauran seguit aproximant-se entre elles, així que ves a saber què en quedarà del que ara anomenem Mediterrània i dels seus invasors lessepsians. O de la nostra mateixa espècie, sense anar més lluny.

Imatge satèl·lit del Canal de Suez. De la Wikipedia.

"Siga com siga, el que resulta inqüestionable és que les condicions que van permetre que Blasco arribara a ser, durant dècades, un astre rutilant en el firmament polític --diguem-ho així-- d'aquest País, no solament no han millorat, sinó que probablement s'han degradat encara més; i és sobre això, i no sobre l'eventual desaparició (temporal o definitiva) d'un o d'altre cos celeste considerat individualment, sobre el que hauriem de preocupar-nos". Ho escrivia fa quasi un any, a tall de l'expulsió de Rafael Blasco del grup parlamentari popular quan va ser imputat per l'anomenat "cas Cooperació" (o, millor dir: quan va gosar qüestionar a Alberto Fabra en unes declaracions a la premsa, que sembla que la presumpció de robatori no era suficient per fer-lo fora). I ves per on que, en l'espai d'uns pocs dies, no solament sembla confirmar-se, sentència en mà, que l'eclipsiva de bo, sinó que també aquelles 'condicions' de les quals parlava, i que l'ex-conseller --ara ja condemnat-- va saber administrar hàbilment per al seu propi benefici durant tants anys, comencen també a canviar. Queda molt de camí per fer, és evident; tant pel que fa a l'astre en qüestió --i als previsibles recursos que encara hauran de resoldre's abans que la sentència siga ferma-- com respecte a un firmament que, tot i els signes esperançadors, presenta encara massa incògnites: no ha d'oblidar-se que, malgrat tot, el Partit Popular segueix sent la força més votada al País Valencià. Però hui, vint-i-huit de maig de dos-mil catorze, és sense dubte un dia per recordar. I no serà l'últim, estic convençut.

Imatge de El Mundo

És just reconèixer i agrair la feina de tots aquells i aquelles que, fent front a amenaces i desqualificacions de tota mena, han fet possible que el camí que va començar fa més de tres anys haja culminat hui en penes de presó per als responsables d'una trama que resulta, per les seues característiques, especialment repugnant. Hi ha molts que han furtat molt més, però fa falta ser molt pocavergonya per ficar la mà on aquesta banda l'han ficada. Ni que haguera estat només per un euro.

Ruïnes

Eco (relats conjunts)

I'm a believer (relats conjunts)

De la mar

Millor Percy que Miko

Buscant mamelles

Gestió responsable

Supervivent

Intermitències

Silvestre

CNI (relats conjunts)

Optimista (o no)

Fum de la terra

Plovia aquell dia (relats conjunts)

Desrutina

Mala fama

Bocins de normalitat

Meticulositats (relats conjunts)

Lessepsianes

Cauen